Un entrecot de carnisseria local. És carn de primera qualitat i a més el fem tal com us agradi més.
Pel que fa al puré, hem de dir que va néixer per un petit oblit. El que havien de ser patates de guarnició van fer-se massa estona i la solució va resultar ser un dels acompanyaments que més agraden! No porta llet ni mantega, només ceba, patata, sal i oli. Tota una delícia!
Les torrades amb anxoves són un plat molt recurrent als sopars de Ses Garites. El més especial d’aquest plat és que les anxoves són de l’Escala, la procedència molt de Km 0 i de les més bones que pugueu trobar!
Per descomptat les torrades es fan a l’últim moment així que quan en feu el primer tast notareu com en són de cruixents. A més, l’escalfor que encara desprenguin queda molt bé amb el gust salat de l’anxova, acompanyada de pebrot vermell.
Aquesta vegada us portem una història fictícia ambientada a Ses Garites. Es tracta d’una història de por. Esperem que us agradi i recordeu que no és verídica! O potser si…
Llampega. Plou a bots i barrals, els trons ressonen intensament, els llamps il·luminen les copes fosques dels arbres xops. Els camins estan enfangats, plens de bassols on la pluja cau amb força, trencant l’harmonia i la uniformitat de l’aigua que omple, a poc a poc, tot el bosc. Les ombres de la nit s’apropen i s’allunyen, intensificades per la llum intermitent dels llamps. Els animals s’amaguen allà on poden; Desitjant que la tempesta acabi aviat i no causi gaires destrosses. Alguns s’amaguen a les coves on els pirates es refugiaven abans de saquejar un poble, d’altres entren al seu cau. Molts es refugien sota els arbres, entre matolls i arbustos de fulles seques que no han aconseguit resistir prou com per ser recompensats amb l’aigua que els tornaria a donar vida. Llampega, i en mig d’aquesta tempesta una gran masia fortificada s’alça desafiant la natura, resistint com ha fet durant tants segles. Les seves pedres són plenes d’històries de cavallers, herois, donzelles. D’amor, de venjança, d’odi.
Un carruatge completament negre s’obre camí entre la tempesta. De dins, en surt un home afilat, alt i prim, a qui no importa la pluja. Sense pausa però sense pressa, camina sota les incessants gotes d’aigua amb la finalitat d’arribar a la gran porta d’entrada de la masia. El bigoti que llueix brilla igual que la seva galta dreta quan alça el cap per contemplar la imponent fortificació mentre cau un altre llamp. Pica tres cops a la porta i espera vint segons abans que una dona menuda amb cara de pomes agres li obri la porta. Ella porta una còfia blanca al cap, el cabell recollit i un vestit negre, bastant senzill, amb un davantal blanc lligat a la cintura. Ell, en canvi, vesteix amb roba elegant, mocadors de seda a la butxaca del pit i una cadena d’or a la butxaca dels pantalons, segurament duu un rellotge. Intercanvien unes breus paraules, ràpids moviments de cap i finalment la dona el deixa passar. Un cop dins, els dos pugen les escales de pedra, entren dins una sala de grans dimensions i s’apropen a una porta de fusta bastant malmesa. S’observen, ell pregunta mentre senyala la porta, ella afirma amb el cap. L’home elegant fa girar el pany i deixa a la donzella sola.
El moble principal de la cambra és un llit ample i gran, ple de coixins, on reposa una nena que no pot tenir més d’onze anys. Dorm, però el seu rostre no és de pau. La cara és pàl·lida, funesta, llarga i dèbil. Està en tensió, el seu pit puja i baixa amb extrema lentitud, sembla que li costa respirar. Els seus cabells han perdut color des de l’última vegada que l’home la va veure, ara no tenen vida i sembla que de tan sols tocar-los cauran. Al costat, hi ha una dona que plora, agafa les mans de la nena amb les seves i deixa veure el contrast entre la seva pell, plena de vida, i la de la nena, a punt d’abandonar-la per sempre. Es pot veure per la foscors sota els seus ulls, que no ha dormit, ha esperat tota la nit a que la seva filla digués alguna cosa. En veure el doctor, procura somriure però això encara la fa més terrorífica. L’ home s’acosta a la pacient, li propina dos copets a les galtes per tal de despertar-la, sembla que funciona. De dins el maletí, en treu un parell d’aparells que fa servir per examinar la nena, que l’observa estranyada, preguntant-se si els estudis d’aquest home podran salvar-li la vida. De cop, la respiració de la nena s’accelera, els allí presents s’alarmen, obren els ulls com dues taronges, això no havia de passar. La petita s’ofega. Comença a plorar. La mare crida. El metge busca dins el seu maletí. Plors, crits, impaciència, por. A fora, llamps i trons. De sobte, tot es para. La nena ja no tremola, ja no s’ofega, ja no respira.
Llampega. La mare surt corrents de l’habitació, baixa les escales i marxa. En fer un pas cap a fora, la pluja colpeja el seu vestit, la seva pell, els seus cabells. Les seves llàgrimes es confonen amb l’aigua, i els seus crits amb els trons que ressonen intensament. La donzella de la còfia crida a la dona, li demana que entri, però ella s’hi nega en rodó. Somriu dèbilment, mentre el metge l’observa des de la finestra de l’habitació on el cos sense vida de la nena descansa amb rostre impassible. El somriure deixa pas al tremolor, i darrera arriba el rostre fosc, dur i tenebrós. La seva cara està completament vermella, mullada per les gotes d’aigua i tapada per alguns cabells enganxats a les galtes. El vestit ja no és lleuger, tot al contrari, pesa i al estar arrapat al cos degut a la pluja li dificulta la mobilitat. A pesar de les circumstàncies, la dona observa la casa, les pedres que l’han salvaguardat de tants dies com aquest. Pensa en el pare de la seva filla, en el seu propi pare. Tot es torna borrós però abans que sigui massa tard és capaç d’escapar-se dels braços de la donzella, qui pretén fer-la entrar de nou a la casa. La mare es posa a córrer, endinsant-se al bosc enfangat, fosc, ombrívol com la seva pròpia ànima. Cau varies vegades però ella no s’atura, amb l’esperit ferm, convençuda que ha de fugir dels mals esperits d’aquella casa, buscant la seva nena, la mateixa que se li ha escapat aquesta nit. Ella riu, la situació li sembla còmica, ha de tornar i veurà que la seva filla li estava fent una broma, tot ha estat una farsa i ara tornarà a casa. S’atura, mira al seu voltant, observa el seu vestit enfangat, les mànigues trencades, els braços nuus i plens de fang, es posa les mans a la cara, les passa pel cabell deixant rastres de la sorra molla que durant les caigudes ha agafat sense voler. Torna a mirar al seu voltant, les ombres de la nit se li acosten. S’ha perdut, n’és conscient però ella riu. S’endinsa per un camí desconegut, moguda per una força estranya, tremola de fred però això a ella no li importa. De sobte, sent que algú està darrera seu, es gira de cop i tot es para: és allà, la seva nena, la seva estimada filla, ha tornat a buscar-la. S’acosta amb passos cada vegada més ràpids fins que corre per abraçar-la, però en intentar-ho cau al terra. Ella no hi és, no la pot tocar, però sí que hi és. <<Mare…>> xiuxiueja la nena. <<Mare…>> La dona l’observa atentament fins que la filla torna a desaparèixer.
Llampega, i és aquí on la mare ha vist la seva filla i ha comprovat que ja no és al seu costat. Llampega, i és aquí on resarà cada dia per la seva ànima. Llampega, i és aquí on vindrà quan tingui nostàlgia. Llampega, i és aquí on la nena vindrà a passar una temporada amb la mare. Llampega, i és aquí on la dóna farà un altar per la seva filla. Llampega, i és aquí on tot tornarà a començar.
Aquesta és la història d’en Sussol, un amic petit i alat que vam fer l’estiu passat a Ses Garites.
El juliol del 2016, una família amb dues nenes, l’Alba i la Riley, va trobar dos petits mussols que havien caigut del niu. La seva estança la van passar a l’habitació Edirla i havien dormit amb la finestra oberta. Quan es van despertar, hi havia un mussol dins l’habitació. Estava desorientat i espantat. Tot seguit els clients van avisar en Benet i junts van decidir posar-lo dins d’una caixa tapada, perquè als mussols no els agrada la llum, però amb petits forats perquè passés l’aire. Al cap de poc, van trobar el segon mussol a fora, just al costat de la finestra de l’Edirla. Per descomptat, el vam portar amb el seu company.
Parlant amb l’Alba i la Riley, vam decidir que el millor seria que se’ls quedés en Benet per poder portar-los al parc natural dels aiguamolls de l’Empordà. Allà hi tenen una reserva d’aus i un centre ornitològic dedicat a cuidar i salvar els ocells perquè, un cop recuperats, puguin reintroduir-se al seu entorn natural.
Malauradament, el mussol que havíem trobat a fora no va sobreviure i només vam poder salvar-ne un. Abans de deixar-lo als aiguamolls perquè es recuperés i pogués tenir una vida normal, vam decidir batejar-lo com a Sussol.
Els cuidadors del parc natural ens van dir que en Sussol era un Xot, una espècie típica dels països catalans. Ens van dir també que quan estigués ben sa s’uniria al grup de xots que ja tenien al parc i amb la seva nova família emigraria cap a Àfrica cada any!
El pròxim 11 de juliol farà un any que els vam trobar i no podem evitar començar a pensar què se n’haurà fet del petit Sussol. Esperem que tingui una vida ben llarga i feliç al costat de la seva nova família!
Les croquetes casolanes d’en Benet són exclusives de la temporada d’hivern i tardor. Per què? Doncs perquè estan fetes de carn d’olla i per tant només les pot fer quan serveix escudella!
Un petit secret, no porten llet. En lloc d’aquest ingredient típic de les croquetes tradicionals, a Ses Garites es fan amb el caldo de la mateixa escudella. Una delícia
El nom del nostre apartament prové d’un antic ritual utilitzat per descobrir a les possibles bruixes. El ritual consistia a tancar a la sospitosa en una habitació sense aigua ni menjar durant un llarg període.
Un cop passat el temps, si la dona havia sobreviscut, era, indubtablement, gràcies a la bruixeria. Però, si no havia sobreviscut…
El nom d’aquesta habitació tan lluminosa té relació amb un dels símbols més coneguts de Ses Garites.
Segons els documents, el mot era utilitzat per referir-se a l’olivera mil·lenària que hi ha a l’entrada de la finca. Aquesta olivera va esdevenir un dels arbres més importants per als propietaris de la masia, ja que ha aguantat molt bé el pas del temps.
El nom d’aquesta habitació situada a la planta baixa de la masia, prové del cognom de la família més famosa del Mas Pou de Ses Garites.
El nom d’aquesta família és molt conegut a Pals perquè van ser ells qui van importar els cultius d’arròs a la zona, tot fent servir els aiguamolls com a plantació. D’aquesta manera, van ser els artífexs d’un dels cultius amb més renom de Catalunya: l’arròs de Pals.
El nom d’aquesta habitació amb llar de foc és especial. És traca del nom d’una de les hereves de la masia coneguda per ser la protagonista de l’últim atac pirata.
Hormafina va ajudar als defensors de Ses Garites i contra tot pronòstic va ser l’artífex de la defensa de la masia. Fou gràcies a les seves habilitats que es va poder rebutjar un dels últims atacs pirates dels quals es té constància.
EXPERIÈNCIA SES GARITES 